Aquest
escrit és un fragment d'una carta enviada als seus pares, el 21 d'octubre de
1944, per un xicot que feia el servei militar a Girona i Olot. La carta original
estava escrita en castellà i ha estat traduïda pel seu net, segons el qual
"En aquelles dates encara es buscaven “maquis” per les muntanyes i les
cartes que enviaven els soldats als seus amics i familiars, eren inspeccionades
a fi i efecte de que no escriguessin en el llenguatge del dimoni, o sigui en català.
Per això el meu pare va haver de escriure en castellà." La carta completa
es pot llegir aquí.
(...)
Desprès de dinar ens van fer formar per segona vegada amb tot el material a
sobre. Dos sarrons plens, 205 cartutxos, una manta i el fusell, que de moment,
clar, com els altres coses no pesava molt, tan sols molestava bastant; però
quan feia mig hora que els portaves a sobre, les tires dels sarrons començaven
a clavar-se en les espatlles i llavors si que et feien patir, però em sembla
que m’estic allunyant del que volia explicar.
Van
formar la companyia a les dues i mitja, més o menys i així vam estar fins a les
quatre que ja va està preparat el batalló per sortir. A les quatre i mitja
deixàvem Girona i tots creiem que seria per sempre.
Sortirem
en el tren que es diu vulgarment “El d’Olot”, aquest tren té un refrany i es
del de pressa que va, el refrany es el següent, “El tren d’Olot marxa com vol i
torna com pot”. Ja pot imaginar-se un tren que els paisans li posen refranys,
com serà si es militar.
Vàrem
sortir de l’estació de Girona a les cinc menys quart i vam arribar a Olot a les
deu i mitja. Fixis quasi sis hores per recorre 62 quilòmetres, sort que en
aquesta línia, com que no tenen molts vagons de càrrega, ens van fer anar en un
de viatgers. Vam arribar al quarter d’Olot a les onze sense sopar ni dormir.
Per sort vam trobar els matalassos plens de palla, sinó, amb el fred que feia
ens hauríem quedat gelats.
La
matinada següent la vàrem dedicar a arreglar la companyia, en fi, para posar-la
en estat de revista, i això va durar fins al l’hora de dinar. Després de que
ens van repartir el pa, vàrem tenir que anar a menjar a un altre quarter, doncs
el nostre no tenia cuina. Quina va ser la nostre sorpresa que a l’hora de
repartir el menjar, mentre estàvem a la cua vam veure que cada cassó que
donaven omplien el plat: i tots vàrem dir, “Això comença bé!”. La sorpresa
encara va ser més gran quan ens van dir que podíem repetir. En fi, que vàrem
quedar tan farts que no recordo haver-ho estat cap dia tan al quarter de
Girona. Desprès de menjar van tocar silenci, després teòrica i per la tarda
marxa.
Olot
es un poble d’uns vint-i-sis mil habitants; però encara que Girona en tingui
molts més, comparat amb Olot no val res. No sé com explicar-li, Olot es una
capital en petit, té moltes botigues i no pensi que son velles, això no, tenen
el mateix aspecte que algunes de Barcelona. Las noies son molt simpàtiques, doncs
podies mantenir una conversa amb elles, i et contestaven com si fossis un
paisà. Aquest detall ens va venir completament de nou, doncs estàvem acostumats
a Girona que no els hi pots dir res, que si et descuides quasi et mosseguen.
L’altre
cosa interessant es que a Olot venien pa de ració a 6 pessetes quilo, perdó,
m’he equivocat, el pa blanc a 6 i el de ració a 4 pessetes, que els hi sembla?
I a qualsevol botiga d’alimentació venien les mongetes cuites a 4 el quilo. Com
poden veure el ram de la manduca estava força bé, doncs a la companyia som tres
que sempre anem junts, i entre tots compràvem i quilo de mongetes i un quilo de
pa de ració, que ens costava a 4 pessetes, anàvem a la tasca i demanàvem 1 litre de vi, que també
era més bo que el de Girona, i així amb pocs diners fèiem un berenar que fins
hi tot els àngels ens envejaven. No cregui que costava molt, doncs el pa 4
ptes. El vi 2,50 ptes. I les mongetes també 4 ptes. Per tant tot junt sumava
10,50 ptes. I repartit entre tres ens costava 3,50 ptes. per cap i ens quedàvem
molt bé. Clar que això no es pot fer tots els dies, però tres o quatre vegades
per setmana ja ho crec que sí. Imaginis el que hem trobat a falta tornar a
Girona estan tan bé; però torno al meu relat. (...)
