Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Testimonis i records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Testimonis i records. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de gener del 2015

La Unió Esportiva Olot i la “cafetera” del tren d’Olot

La Unió Esportiva Olot va estar 33 anys jugant al camp de l'Estació, al costat de l'estació del tren, o sigui que sempre recordarà el tren d’Olot.

Hi ha una anècdota de quan la Unió esportiva Olot començava a fer la gran temporada 1945/46 i va jugar la Copa Federació contra el Girona. Els olotins viatjaren amb el tren d’Olot i a l’arribada a Girona, tot just baixar del tren, alguns aficionats gironins els increparen preguntant que si havia funcionat bé aquella cafetera, que si per jugar havien menjat farro i que si jugarien amb la barretina, Se sap que de sempre als jugadors de la Unió Esportiva Olot se’ls diu PAGESOS! Aquell dia però, la revenja de la Unió Esportiva Olot va ser al camp guanyant per 0-1 i, evidentment, tornant a casa amb la “cafetera” del tren d’Olot.

Des d’aquell partit i fins a finals dels anys 70 les barretines van ser sempre el signe identificador dels jugadors de l’Olot. Fins i tot el setmanari Olot-Misión va fer una portada de Kim Plana amb un jugador de la Unió Esportiva Olot amb barretina, esclop i espardenya, i perquè la identificació fos encara més clara, amb una botifarra!!

(Anècdota explicada per l’Associació d’Exjugadors de la Unió Esportiva Olot, el 19 d’octubre de 2014)

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Records de la Lola de can Clareta

Fragment de l’article d’Alícia Caritg Les cases pairals de l’antic municipi de Sant Esteve d’en Bas: Mas Paiola, publicat a la revista Puigsacalm número 122 de juliol de 2014, on la Dolors Castanyer Vila, més coneguda com la Lola de can Clareta, explica records del tren d’Olot.

(…)

Si hi ha dues coses que van marcar la infantesa de la Lola són, sense cap mena de dubte, la misèria i el tren.

(...)

“L’arribada del tren va ser un esdeveniment molt curiós. Estàvem acostumats a la calma, però amb la seva arribada havíem d’anar amb molt de compte pel bestiar. Teníem por que els animals que pasturaven i corrien per fora no anessin a la via. Com que sabíem l’horari que passava, intentàvem tancar-los i vigilar-los”. Continua explicant: “Ja ens havien avisat que passaria per allà però recordo, com si fos ara, la primera vegada que el vam veure. Tots els veïns van venir cap al Mas i, per no perdre fil, uns quants ens vam asseure al pont que hi havia sobre la via”.

Les vies del tren no només van servir com a guies del tren de passatgers i dels vagons de mercaderies sinó que, durant l’època d’escola de la Lola, li van servir de camí: “Anava amb els meus germans a l’escola d’en Bas, i per estalviar-nos tota la recta de la carretera passàvem per la via, encara que ens feia una mica de por”.

(...)

Paiola i la via del tren
  • Ningú portava rellotge en aquella època. El primer que passava era a 2/4 de 6 del matí i ens servia de despertador. Si s’avançava o es retardava, nosaltres també
  • El tren d’Olot marxa com vol i torna com pot
  • El meu germà Joan i jo anàvem a escola a en Bas. Com que el tren anava tan a por a poc, podíem pujar-hi sense que parés i així ens estalviàvem pagar.
  • Passaven cada dia 2 o 3 trens d’anada i 2 o 3 de tornada i 1 de càrrega.
  • El trajecte en Bas-Girona durava dues hores i mitja. A Amer, parava trenta minuts perquè els passatgers baixessin a esmorzar. En Creus, el cap d’estació, tocava el xiulet i tots tornàvem a pujar.
  • Amb el meu germà Joan posàvem una peça de 5 cèntims a sobre el rail. Quan havia passat el tren, ja en valia 10.
  • Una vegada va saltar una gallina sobre el vagó del tren. Quan van arribar  a en Bas i la van veure, els treballadors del tren la van matar i en van fer una cassola.

diumenge, 20 de juliol del 2014

Acusat d’atemptar contra el carrilet de Girona a Olot

Fragment de l’entrevista al pintor Isidre Vicens, publicada el 22 de juny de 2014 a El Punt Avui:

(...)

Hi ha un episodi estrany en la seva vida, prou desconegut. A vostè el van acusar del descarrilament d'un tren entre Salt i Bescanó, a la Pilastra, el 1946.
Sí. Em van engarjolar durant sis mesos a la presó de Salt i a la Model de Barcelona, acusat d'atemptar contra el Carrilet de Girona a Olot.

Vostè sosté que no hi va participar.
I tant que no! De fet ni em van interrogar. El dia de l'accident anava a una casa de Palau a buscar planter. Em van dir que havia descarrilat el tren. L'endemà vaig anar tranquil·lament a la platja, i un dia més tard em van agafar sense dir-me per què.

I com ho sap que era per aquest descarrilament?
Quan vaig entrar a la Model van dir: “Ha entrado un tipo con unos cojones...! Ha descarrilado un tren de falangistas”, deien. Vaig tenir la millor manta i el millor matalàs. Vaig entrar com un heroi. I jo no sabia ni què havia passat.

El van detenir com a mesura repressiva?
El jutge de Barcelona em va cridar. Va estudiar el cas i em va dir que em tornaria a cridar. Quan ho va fer, em va dir que ja em deixaria en llibertat, però em va recomanar que marxés de Montfullà. Em va recomanar que no hi tornés, em va dir que hi havia algú que anava contra mi. Jo no havia fet res.

I per què pensa que algú el volia perjudicar?
Pels informes que tenia a Bescanó. De la manera que vaig anar de Màlaga a casa, de presó en presó, al tren, lligat de mans i peus com si fos un criminal. A Madrid em van tancar en una cel·la de condemnats a mort, en comptes dels presos normals, i no sabia per què.

Quin era el seu grau d'activista polític en aquella època?
No ho era. Era activista cultural. El que sí que havia fet era guàrdia a l'església de Montfullà perquè no la cremessin. Feien un fogueró per cremar-la. Hi vaig entrar. El mossèn havia marxat. Eren els del comitè de Salt que volien cremar l'església, i els vaig fer fora. Van marxar cantant La marsellesa. No sé com, però em van fer un informe de “sumamente peligroso” a Bescanó, i així ho vaig pagar. Cada vegada que volien fer represàlies indiscriminades, m'engarjolaven.

(...)

diumenge, 1 de gener del 2012

Servei militar a Olot, l'any 1944

Aquest escrit és un fragment d'una carta enviada als seus pares, el 21 d'octubre de 1944, per un xicot que feia el servei militar a Girona i Olot. La carta original estava escrita en castellà i ha estat traduïda pel seu net, segons el qual "En aquelles dates encara es buscaven “maquis” per les muntanyes i les cartes que enviaven els soldats als seus amics i familiars, eren inspeccionades a fi i efecte de que no escriguessin en el llenguatge del dimoni, o sigui en català. Per això el meu pare va haver de escriure en castellà." La carta completa es pot llegir aquí.

(...) Desprès de dinar ens van fer formar per segona vegada amb tot el material a sobre. Dos sarrons plens, 205 cartutxos, una manta i el fusell, que de moment, clar, com els altres coses no pesava molt, tan sols molestava bastant; però quan feia mig hora que els portaves a sobre, les tires dels sarrons començaven a clavar-se en les espatlles i llavors si que et feien patir, però em sembla que m’estic allunyant del que volia explicar.

Van formar la companyia a les dues i mitja, més o menys i així vam estar fins a les quatre que ja va està preparat el batalló per sortir. A les quatre i mitja deixàvem Girona i tots creiem que seria per sempre.

Sortirem en el tren que es diu vulgarment “El d’Olot”, aquest tren té un refrany i es del de pressa que va, el refrany es el següent, “El tren d’Olot marxa com vol i torna com pot”. Ja pot imaginar-se un tren que els paisans li posen refranys, com serà si es militar.

Vàrem sortir de l’estació de Girona a les cinc menys quart i vam arribar a Olot a les deu i mitja. Fixis quasi sis hores per recorre 62 quilòmetres, sort que en aquesta línia, com que no tenen molts vagons de càrrega, ens van fer anar en un de viatgers. Vam arribar al quarter d’Olot a les onze sense sopar ni dormir. Per sort vam trobar els matalassos plens de palla, sinó, amb el fred que feia ens hauríem quedat gelats.

La matinada següent la vàrem dedicar a arreglar la companyia, en fi, para posar-la en estat de revista, i això va durar fins al l’hora de dinar. Després de que ens van repartir el pa, vàrem tenir que anar a menjar a un altre quarter, doncs el nostre no tenia cuina. Quina va ser la nostre sorpresa que a l’hora de repartir el menjar, mentre estàvem a la cua vam veure que cada cassó que donaven omplien el plat: i tots vàrem dir, “Això comença bé!”. La sorpresa encara va ser més gran quan ens van dir que podíem repetir. En fi, que vàrem quedar tan farts que no recordo haver-ho estat cap dia tan al quarter de Girona. Desprès de menjar van tocar silenci, després teòrica i per la tarda marxa.

Olot es un poble d’uns vint-i-sis mil habitants; però encara que Girona en tingui molts més, comparat amb Olot no val res. No sé com explicar-li, Olot es una capital en petit, té moltes botigues i no pensi que son velles, això no, tenen el mateix aspecte que algunes de Barcelona. Las noies son molt simpàtiques, doncs podies mantenir una conversa amb elles, i et contestaven com si fossis un paisà. Aquest detall ens va venir completament de nou, doncs estàvem acostumats a Girona que no els hi pots dir res, que si et descuides quasi et mosseguen.

L’altre cosa interessant es que a Olot venien pa de ració a 6 pessetes quilo, perdó, m’he equivocat, el pa blanc a 6 i el de ració a 4 pessetes, que els hi sembla? I a qualsevol botiga d’alimentació venien les mongetes cuites a 4 el quilo. Com poden veure el ram de la manduca estava força bé, doncs a la companyia som tres que sempre anem junts, i entre tots compràvem i quilo de mongetes i un quilo de pa de ració, que ens costava a 4 pessetes, anàvem a la tasca i demanàvem 1 litre de vi, que també era més bo que el de Girona, i així amb pocs diners fèiem un berenar que fins hi tot els àngels ens envejaven. No cregui que costava molt, doncs el pa 4 ptes. El vi 2,50 ptes. I les mongetes també 4 ptes. Per tant tot junt sumava 10,50 ptes. I repartit entre tres ens costava 3,50 ptes. per cap i ens quedàvem molt bé. Clar que això no es pot fer tots els dies, però tres o quatre vegades per setmana ja ho crec que sí. Imaginis el que hem trobat a falta tornar a Girona estan tan bé; però torno al meu relat. (...)

En Carles de cal Campaner

Fragment de l’entrevista feta per Laia Martí i publicada a la revista Puigsacalm número 105 d’abril-juny de 2010, a Carles Albatana i Guitart, en Carles de cal Campaner, de Sant Esteve d’en Bas:

(...)

I quan va tornar de la mili, a què es va dedicar?

Feia jornals, anava a buscar llenya... i després, l’any 1951, vaig a anar a treballar a la via. Havíem d’anivellar la via, si hi havia clots l’aixecàvem amb una pinça, posàvem bé les travesses... Jo era de la brigada de les Preses i treballàvem a la via del tren des de can Perequel fins a l’estació d’Olot. Hi anàvem amb bicicleta. I a en Bas, només hi treballàvem alguna vegada, a fer suplències. També vaig fer de guardavies una temporada.

Segur que treballant a la via té unes quantes anècdotes per explicar...

Recordo que en Pere de can Barral feia de guardavies i al revolt de can Gil, un dia que havia plogut molt, hi va haver una esllavissada i el tren no va poder passar durant tot el dia. També recordo, i això, a més, té a veure amb els campaners, que quan a les Preses trencàvem el son havent dinat, hi havia un campaner que sempre tocava a aquella hora i ens espatllava la migdiada. De fet, ja ho deia en Miquel de can Tianova: “Hombre loco, buen campanero.” I també recordo que en Miquel de can Tianova deia que no hi havia cap campaner ric.

I havien de treballar els diumenges i tot, a la via?

Treballàvem un de cada dos diumenges. I llavors no podíem anar a missa. Però no venien mai a buscar-nos. En canvi, recordo que mossèn Joaquim anava als camps a fer plegar la gent per anar a missa.

(...)

Com hi anaven a tots aquests pobles?

Hi anàvem amb tren. Com que treballàvem a la via teníem el tren de franc.

(...)

Records de l’aiguat de 1940

Fragments de l’article “1940-2010: setanta anys de l’aiguat” que ha publicat la revista Puigsacalm número 108, de gener-març de 2011, en motiu dels 70 anys de l’aiguat que en Bas, Olot i rodalies van patir el 18 d’octubre de 1940:

(...)

A en Bas, al carrer de Sant Ignasi, van baixar part de la paret del Prat i de ca la Fustera. «Un tren va quedar passetjat al Picanyol perquè la via va quedar enterrada d’esllavissades», recorda en Pep de can Coll.

(...)

En Pep de can Coll explica que «aquí a en Bas, la via del tren estava tota plena d’esllavissades i pedres grosses. Molta gent aprofitava per carregar les pedres més grosses, trinxar-les i utilitzar-les per refer les parets i tapar els desperfectes de l’aigua. També es va haver d’arreglar el tram de la via que l’aiguat havia fet malbé.

(...)

Una de les moltes pedres que va transportar l’aigua va ser la que ara es troba a la font del parc de l’estació d’en Bas.

(...)