Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia i Prosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia i Prosa. Mostrar tots els missatges

dissabte, 6 de desembre del 2014

El tren d'Olot - Eduard Pallejà Simón

El diumenge 16 de novembre d’enguany vaig agafar el tren, que venia de Girona, a l’estació de Les Planes d’Hostoles, on hi havia anat d’excursió. Tornava cap a Olot. A l’estació, formada per un edifici de planta baixa i pis, a les afores del poble, només hi havia una dona esperant el tren, ben vestida, amb un bolso de mà. A la terrasseta del pis de l’estació, un empleat ferroviari guaitava la maniobra d’arribada-parada-arrencada del tren. La parada va ser curta. Quan el cap d’estació va tocar el xiulet, el tren es va posar en marxa.

Poca estona després, un cop passat el túnel a la sortida de Les Planes, arribàvem a l’estació de Sant Feliu de Pallerols, també a les afores del poble. Aquí, l’edifici de l’estació només té planta baixa, encara que més llarga que la de Les Planes, amb un hortet al costat proveït d’un pou d’aigua. Hi havia tres homes esperant el tren, un dels quals portava un parell de contenidors plens de llet per vendre. Aquí va baixar una família que venien de Girona, segons van dir, i que es van haver d’esperar per creuar la via perquè en aquells moments passava l’automotor que anava cap a Girona.

La parada següent va ser Sant Esteve d’en Bas, on l’estació és a la part baixa del poble. Aquí no va pujar ni baixar ningú al tren, per això la parada va ser molt curta. La gent que hi havia a l’estació - un home amb un nen, una dona amb un cistell i un parell de persones més - només semblaven haver vingut a distreure’s una mica  veient passar el tren. Em va cridar l’atenció l’hortet que hi ha a l’estació, molt ben cuidat per dues dones que en aquells moments hi remenaven.

Pocs minuts després, el tren arribava a Les Preses. En aquesta estació, de planta baixa i pis, també hi havia un hort, més petit que el de l’estació de Sant Esteve, però també amb un pou d’aigua per regar-lo. De les dues dones que vaig veure a l’hort, n’hi havia una que s’afanyava a estendre la roba al sol. Un cop les tres dones i l’home que esperaven a l’estació van haver pujat al tren, aquest va seguir viatge cap a  Olot.

El trajecte que ens faltava fer va passar de pressa. A l’alçada de l’ermita de Sant Roc, un cop travessat el túnel, les fonts de Sant Roc ens van donar la benvinguda a l’esplanada de l’estació d’Olot, final de trajecte. Aquí l’edifici és molt més gran que el de les altres estacions, tal i com correspon a la capital de la comarca de la Garrotxa. A l’andana principal hi havia força gent esperant la sortida d’un altre tren cap a Girona. Jo, com que el dia estava una mica ennuvolat, em vaig donar pressa per baixar del tren i sortir de l’estació quan tot just passaven cinc minuts de les cinc de la tarda, segons el rellotge de la pròpia estació.

I quan ja semblava que ho tenia tot controlat, tan punt vaig haver passat la porta de sortida, em vaig adonar que tot havia estat … una ocurrència!. En realitat, acabava de sortir de la magnífica maqueta que els Amics del tren Olot-Girona han construït per deixar constància de l’esdeveniment que va significar per a Olot l’establiment d’una línia de tren a començaments del segle XX. La maqueta que, exposada a la segona planta de l’edifici de La Caritat d’Olot aquell dia, m’ha fet gaudir d’un viatge ben divertit.

(Relat d’Eduard Pallejà Simón, fet a Olot el novembre de 2014 i tramès a la nostra entitat per correu electrònic el 5 de desembre següent. Les fotografies són del mateix autor)

diumenge, 1 de gener del 2012

Estacions de tren: tot va quedar a mig fer - Carles Gorini

Desviem-nos ara per anar a unes altres estacions que fa anys que van deixar de veure passar els trens. Son les dels trens petits de Girona, les del Feliuet, les del tren d’Olot, del Palamós-Flaçà, en què hi ha ben poques dosis d’enginyeria i, en canvi, unes bones racions d’arquitectura. Aquests edificis que van tenir una existència diferent a la de les seves germanes de via ampla, la qual cosa els va acabar salvant la vida. Però el redemptor no ha estat el tren: les ha salvat el paisatge o, més aviat, un entorn que les ha fossilitzat per convertir-les en contenidors estètics que esperen tan contents el dia de la seva interpretació, mentre miren com passen els ciclistes per la via verda. És per això que no s’entén la maniobra de l’ajuntament de Bescanó, que ha decidit desfer-se de l’edifici de viatgers que un dia va ser del tren d’Olot. Potser hi ha algú que no ha sabut veure els avantatges de relacionar la seva estació amb les altres que, línia amunt, es van fonent amb la idíl·lica Suïssa catalana.

(Fragment de l'escrit ‘Estacions de tren: tot va quedar a mig fer’ publicat per Carles Gorini, el 6 de juliol de 2010, al bloc Revista de Ferrocarrils).

A l'estació de Vilanna. O de Bonmatí. - Carles Gorini

En un revolt, penjada sobre el riu, hi ha l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. En front hi té un grup de cases adossades a una muntanya que ho empeny tot contra el Ter. Hi ha el pont, que donava sentit a la parada. Fa poc que han eixamplat la carretera, que abans en deien de La Vergonya, que serveix per anar de Girona a Olot. O a l’inrevés. Tot plegat conforma un paisatge peculiar, com un aparador del temps que ha passat. Com les cadires i les taules del bar Oasi, que hi ha al davant de l’estació abandonada i en què un rètol adverteix que és en traspàs. Les cadires i les taules, però, semblen disposades a no moure’s d’allà on són, com els tres homes que s’hi asseuen i juguen a cartes com si no els passessin centenars de cotxes ben a tocar, com si el paratge conservés la tranquil·litat de cinquanta anys enrere i el tren estigués a punt d’aparèixer del revolt, esbufegant, camí d’Anglès.

És una tarda de setembre i fa calor. El vent mou els pollacres i les fulles fan fressa. L’edifici de l’estació és senzill, estret, estirat com els arbres del voltant. No s’assembla a cap dels que hi ha a la línia. Hi té un aire, sí, però és diferent, humil. Més humil encara que tots els altres. El capital del tren d’Olot no donava per a més. Malgrat tot aguanta, és aquí. S’aferra a la muntanya que l’empeny, a la carretera que s’eixampla i desdibuixa l’espai pel qual havia passat el tren. Pregunto als de l’Oasi per l’estació. La pregunta els sorprèn. És com si per a ells no existís: “l’estació, diu? Miri-se-la bé, que em penso que la volen fotre a terra”, diu el més vell. Tornen a les cartes com si res no hi fos: ni els cotxes, ni l’estació, ni jo mateix. Insisteixo, els pregunto pel tren, si tot plegat ha canviat molt. “Sí, la carretera ara està molt bé. El tren… del tren no recordo gairebé res. No sé, que era vell. Aquí tot era vell aleshores.”

El que m’ha dit l’home del bar sembla que és veritat. EL POUM de Bescanó preveu enderrocar l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. N’hi ha que s’hi oposen, que no veuen motius per desfer-se de cap dels detalls d’aquest paratge. També parlo amb ells: “no defallim, hem fet un recurs!”, m’expliquen. Amb tot, no sé si els seus planys s’aixequen per damunt de la fressa que fan els pollancres quan els mou el vent. No sé si se’ls escolta algú. De tornada a casa m’he aturat a Tordera, una estació condemnada per Adif. La van construir el 1859 i va ser, per tres anys, el final de la línia de la costa. Els treballs d’enderroc han començat. Aquí també hi ha arbres plens de fulles que fan fressa. Hi bufa una mica de vent.

(Escrit de Carles Gorini publicat el 7 de setembre de 2010 al blog Revista de Ferrocarrils)

Oda al tren d'Olot - Joan Mercader Sunyer

Aquí hi hagué una estació petita,
austera, sense presses ni esvalots
on el fred a l’hivern s’hi arrecerava.
Un tren amable, lleu, com de joguina
feia els adéus més dolços perquè mai
no eren per sempre. No hi havia llàgrimes
a les andanes, sols algun somriure
o un bes fet a recer de les mirades
-els amants d’aquell temps eren de vidre.
Un brunzit estrident tallava l’aire
mentre un xerric de ferros matussers
amb un petit diable entre les rodes
-com un infern de fums desmesurats-,
trencava, esbufegant, la quietud
del paisatge innocent, la pau dels arbres.
--
Jo estimava aquell tren, l’estació,
la carbonissa negra que es filtrava
dins els vagons de fusta envernissada
-de vegades, cal dir-ho, entrava als ulls-.
El xiulet, ran del túnel de Sant Roc,
els camps blancs al matí quan la rosada
espurnejava com miralls, esclat
de joies platejades. A la tarda
els arbres es gronxaven amb l’oreig
absorbien el fum esbojarrat
que s’esbullava entre les branques altes.
--
La primavera saludava el tren
amb un ramell de perles a les mans
vessant els verds damunt els rails, les pedres,
l’olor tendra de l’herba I la cançó
de l’aigua que saltava de la presa
del Pasteral amb urc de gran cascada.
A l’estiu, el jovent s’hi amuntegava,
els ulls guspirejant i amb febre al cor.
Encara llisca sobre les desertes
vies, l’antiga mel rajant dels ulls,
aquell somriure blau suspès a l’aire
i l’olor de llimona dels teus llavis.
No sents aquell trip-trap que ens sacsejava?
Agafats de les mans ens gronxolàvem
pels sotracs i el vaivé a les baixades.
I, quan, bufant, pujava al coll d’en Bas,
un torterol de fum tenyia el blau
puríssim de la tarda. Total res
perquè demà la pluja rentarà
la cara als arbres i el fullam
estrenarà vestit de pell llustrada.
--
Estimava aquell tren, l’estació,
el grinyol de les rodes, l’esbufec
de l’arrencada, el fumerol i aquell
xiulet talment el crit d’una au salvatge.
Tothom al tren, companys, amics, no hi ha
adéus. Surto d’Olot a poc a poc…
I tornaré amb el cor balancejat
i un tros del meu paisatge a la butxaca.

Memòria dels verds - Narcís Comadira

(...) I veig un trenet de via estreta, el tren d’Olot, que de petits i adolescents, ens duia, a mi i als meus companys, a les nostres aventures dominicals muntanyenques.

Sempre anàvem cap a la Garrotxa. Mai no agafàvem el carrilet de Sant Feliu de Guíxols, sempre el d’Olot. Suposo que, a la Garrotxa, la muntanya hi era més de debò, més dura, les essències més pures. A la costa tot era massa bla, massa fàcil, massa dissolt. Agafar el tren d’Olot, les matinades de tardor o d’hivern, era una maravella. Els vagons, de fusta, tenien compartiments transversals. A diferència del carrilet de Sant Feliu, en què cada vagó era un sol espai, amb els bancs correguts sota les finestres, al tren d’Olot, els bancs eren encarats en la direcció del viatge o en contra. A Sant Feliu, sempre hi anaves de costat. El tren garrotxí era més introvertit que el ganxó, menys donat a fer coneixences, perquè de seguida hi ocupàvem un compartiment sencer.

Ens veig enfredorits, carregats amb la gepa de les motxilles grises, sobresortint damunt d’unes cametes que afloraven dels cuixots d’uns pantalons curts de pana negra i que acabaven en les peülles de les xiruques. I assaltàvem un compartiment buit. Penjàvem les motxilles al prestatge de damunt del banc i posàvem els peus, de pressa, damunt del tub de ferro, ple d’aigua calenta que, a terra, entremig dels dos bancs, feia de calefacció. Era fosc encara quan el tren s’endinsava entre muntanyes plenes de bafs matinals. L’aurora es deixondia tardana darrere el brancam d’uns arbres grogosos o del tot pelats. (...)

(...) La Garrotxa: colors. Verd, sobretot. Una taca de verd, arrugada, amb alts prominents i baixos tenebrosos, solcada encara, per a mi, per un vell trenet esbufegador, que arranca i que s’atura i que reprèn el viatge exactament com fa la memòria.

(Fragment del relat Memòria del verds, de Narcís Comadira, publicat a la revista Descobrir Catalunya número 115 de desembre de 2007)

A poc a poc el tren de joguina - Rafael Benet

A poc a poc el tren de joguina anirà fent el seu camí. La plana s'haurà anat estrenyent, fins a esdevenir gairebé una canal. Les muntanyes s'aniran alçant i per veure el cel hom haurà d'acotar el cap i acostar-se un xic a la finestreta. S'anira fent nit: oscil·larà un estel en la celístia; els llums d'un poblet distrauran un moment l'esgurard. Després, un túnel, al bell mig del qual el petit ferrocarril començarà a descendir amb sotragueig poc amable. La vall s'anirà eixamplant fins a arribar a Olot feta nit.

A Olot amb tren, per Amer - Josep Pla Casadevall

Vaig prendre, doncs, el tren a Girona -un tren desmanegat, buit i irrisori- i per una quantitat ridícula de diners (les tarifes ferroviàries no s'han apujat amb el mateix ritme que el pa, l'oli o el vestir, i és per això que les companyies -o sia l'Estat- tenen tant de dèficit) vaig viatjar un nombre vergonyós d'hores, encara que molt lentament. De tota manera, no vaig perdre en cap moment l'esperança d'arribar a Olot, perquè quan es viatja en aquests trens la primera cosa que s'ha de tenir és fe -practicar, sobretot, la fe del carboner. No és pas difícil, perquè en el nostre país l'última cosa que es perd és l'esperança. Per fortuna, la temperatura fou ideal; vaig arribar a Olot després de sis o set hores de viatge, en un estat de conservació perfecte i després d'haver fet, en el vagó, unes amistats tan sòlides amb els altres viatgers que estic segur que duraran tota la vida. No crec que es pugui demanar més.

(De Un petit món del Pirineu - Josep Pla Casadevall)

El dia del comiat - Josep Congost Pla

La petita ciutat quedarà perduda en la llunyania, i també les muntanyes que l'envolten, els arbres innúmers, el paisatge, tota l'adorable geografia natal. I encara, esperant darrere els vidres d'un balcó, aquella noia dels ulls dolços (...)

Serà una matinada freda d'un dia qualsevol. En el moment d'arrancar el tren, tot de mocadors voleiaran en l'aire, donant comiat a Déu sap quantes coses (...)


Adéu al carrilet - Joan Mercader Sunyer

(...) una estació petita,
austera, sense presses ni esvalots 
on el fred a l'hivern s'hi arrecerava.

(...) un tren amable, lleu, com de joguina
(...) feia els adéus més dolços perquè mai
no eren per sempre.

Estimava aquell tren, l'estació,
el grinyol de les rodes, l'esbufec
de l'arrancada, el fumerol i aquell
xiulet talment el crit d'una au salvatge.
Tothom al tren, companys, amics, no hi ha
adéus. Surto d'Olot a poc a poc (...)
I tornaré amb el cor balancejat
i un tros del meu paisatge a la butxaca.

La inevitable transformació del paisatge - Josep Maria Capdevila Balançó

Ara, on rentaven les dones, que era com un bassal, hi ha un bon safareig. El tren travessa, amunt sobre la font, un segon pis de jardins. Però el canvi no és gaire. Encara renten aquelles dones, en l'estiu, a migdia; encara els infants, amb aquella acompanyant de cabells blancs, baixen de la font al pas de l'aigua, i elles conversen com aleshores que En Maragall hi era.

(De Amics i terra amiga)

Després de la sortida d'Olot - Marià Manent Cisa

El trenet passa entre roques volcàniques, emblanquinades de neu. Després, en l'alliberament de la ruta, apareixen les aspres muntanyes al lluny, i els camps vermells o verds, amb grans florides blanques; hi ha una parella de bous i unes rengleres de munts de fems i de fang, nevades només d'una banda. Heus ací les Preses, poblet policrom, davant d'uns boscos obscurs. És llargarut i de cases irregulars, amb arcades rodones, galeries breus, teulades de color de volcà i d'òxid, arrenglerades en una estranya harmonia. Finestres amb marc blau fosc, parets ocre, grises, de color de terra, grogues, de color de rovell i de ferro. I els pallers al davant, solemnes, i, encara una línia de roba estesa, cada peça d'un to diferent. En conjunt, però, no és una policromia alegre: l'harmonia fosqueja, tret dels indrets on la neu encara no és fosa.

(De A flor d'oblit - Marià Manent Cisa)

Carrilet bonic i alegre - Isabel Expósito

Carrilet bonic i alegre
què ha passat que t'has perdut?
Ha estat per manca de feina
o bé per falta d'ajut?

Eres lent i apocat
i no és cosa d'avui dia,
però les fires i els mercats
hen perdut tota harmonia.

Ja pel camí feien tracte
els marxans i compradors,
i segurament un pacte
entre el jovent amorós.

També eres punt de visita,
de passeig i distracció.
Les entrades i sortides
ens feien gran sensació.

I sobretot quan portaves
els que volíem de debò,
el teu xiulet ressonava
i ens omplies d'il·lusió.

(Poema escrit l'any 1969 per Isabel Expósito, la Isabel de can Xiconic, de Les Planes d'Hostoles, amb motiu de la desaparició del tren que unia Olot amb Girona. Ha estat publicat a la revista "Les Garrotxes" número 5, de primavera-estiu de 2010)