Memòria dels verds - Narcís Comadira

(...) I veig un trenet de via estreta, el tren d’Olot, que de petits i adolescents, ens duia, a mi i als meus companys, a les nostres aventures dominicals muntanyenques.

Sempre anàvem cap a la Garrotxa. Mai no agafàvem el carrilet de Sant Feliu de Guíxols, sempre el d’Olot. Suposo que, a la Garrotxa, la muntanya hi era més de debò, més dura, les essències més pures. A la costa tot era massa bla, massa fàcil, massa dissolt. Agafar el tren d’Olot, les matinades de tardor o d’hivern, era una maravella. Els vagons, de fusta, tenien compartiments transversals. A diferència del carrilet de Sant Feliu, en què cada vagó era un sol espai, amb els bancs correguts sota les finestres, al tren d’Olot, els bancs eren encarats en la direcció del viatge o en contra. A Sant Feliu, sempre hi anaves de costat. El tren garrotxí era més introvertit que el ganxó, menys donat a fer coneixences, perquè de seguida hi ocupàvem un compartiment sencer.

Ens veig enfredorits, carregats amb la gepa de les motxilles grises, sobresortint damunt d’unes cametes que afloraven dels cuixots d’uns pantalons curts de pana negra i que acabaven en les peülles de les xiruques. I assaltàvem un compartiment buit. Penjàvem les motxilles al prestatge de damunt del banc i posàvem els peus, de pressa, damunt del tub de ferro, ple d’aigua calenta que, a terra, entremig dels dos bancs, feia de calefacció. Era fosc encara quan el tren s’endinsava entre muntanyes plenes de bafs matinals. L’aurora es deixondia tardana darrere el brancam d’uns arbres grogosos o del tot pelats. (...)

(...) La Garrotxa: colors. Verd, sobretot. Una taca de verd, arrugada, amb alts prominents i baixos tenebrosos, solcada encara, per a mi, per un vell trenet esbufegador, que arranca i que s’atura i que reprèn el viatge exactament com fa la memòria.

(Fragment del relat Memòria del verds, de Narcís Comadira, publicat a la revista Descobrir Catalunya número 115 de desembre de 2007)