ExpoTren Lleida 2013

Ja us podem confirmar que la Fira ExpoTren Lleida 2013 es farà el cap de setmana del 23 i 24 de març i que l’Associació Amics del Tren Olot-Girona hi serà present.

Reserveu-vos les dates!!!

El tren, Catalunya a dues velocitats

Us recomanem de llegir el monogràfic El tren, Catalunya a dues velocitats publicat ahir diumenge 13 de febrer al diari Ara.

Al pdf hem inclòs la portada, l’editorial i l’article complert del tema del dia.

Horaris tren tripulat i local social 2013

Al igual que en anys anteriors durant aquest 2013 el tren tripulat circularà el segon diumenge dels mesos d’abril a desembre, d’11 a 13 hores. De gener a març restarà tancat degut a la climatologia.

A continuació us deixem un quadre amb els horaris d’obertura del local social i els dies exactes de funcionament del tren tripulat d’en Bas.

Efemèrides per a l'any 2013

Referides al ferrocarril Olot-Girona:

• 10 de gener - 111è aniversari de la inauguració del 4t tram de la línia, entre Les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols
• 11 de gener - 115è aniversari de la inuguració del 2n tram de la línia, entre Salt i Girona
• 15 de maig - 113è aniversari de la inauguració del 3r tram de la línia, entre Amer i Les Planes d'Hostoles.
• 15 de juliol - 44è aniversari del darrer viatge del tren d'Olot.
• 29 d'agost - 102è aniversari de la inauguració del 5è tram de la línia, entre Sant Feliu de Pallerols i Sant Esteve d'en Bas.
• 13 de novembre - 118è aniversari de la inauguració del 1r tram de la línia, entre Amer i Salt.
• 14 de novembre - 102è aniversari de l'arribada del tren a Olot.

Referides a l'ASAMTOG:

• 14 de setembre - 12è aniversari de la inauguració del local social de Sant Esteve d'en Bas.
• 18 de setembre - 9è aniversari de la inauguració del circuit del tren tripulat de Sant Esteve d'en Bas.
• 4 d'octubre - 14è aniversari de la constitució de l'Associació Amics del Tren Olot-Girona.

Els dos cotxes del tren d'Olot es queden a casa

Acte de presentació del ‘Projecte de restauració i conservació dels cotxes de viatgers C8 i C11 de l’antic Ferrocarril Olot-Girona’

Aquest estiu els dos cotxes de viatgers de l’antic tren d’Olot que tenim a la capital de la Garrotxa van estar a punt de marxar de nou, ja que el conveni de cessió temporal signat al seu dia així ho establia. Malgrat que l’Ajuntament d’Olot sempre ha mostrar la voluntat de mantenir els vehicles ferroviaris a la ciutat, la situació econòmica actual no els permetia d’assumir el cost econòmic de la restauració. És per això que l’Associació Amics del Tren Olot-Girona va agafar el compromís de tirar endavant la seva restauració i així evitar que els cotxes haguessin de marxar.

Gràcies a això, es va poder signar un nou conveni de 3 anys de durada entre l’Ajuntament d’Olot, el Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español i l’Associació Amics del Tren Olot-Girona, en el qual s’estableix que els membres de la nostra entitat seran els encarregats de dur a terme els treballs de restauració dels dos cotxes, dins de les nostres possibilitats; l’Ajuntament d’Olot es farà càrrec del cost dels materials i el Centro de Estudios donarà el vistiplau al projecte de restauració que haurà d’estar redactat abans de 6 mesos.

Així doncs, aquest divendres passat es va superar el darrer escull i la nostra entitat va fer la presentació del ‘Projecte de restauració i conservació dels cotxes de viatgers C8 i C11 de l’antic Ferrocarril Olot-Girona’. El projecte va ser aprovat amb nota per tots els presents, per la qual cosa ara ja si que podem afirmar que els dos cotxes del tren d’Olot es queden definitivament a casa.

A l’acte, que es va portar a terme en el mateix recinte on ja s’ha començat a treballar en la restauració dels antics cotxes de viatgers, hi van assistir representants de l’Ajuntament d’Olot, del Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español, dels Museus d’Olot, de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques Gironines, del Centre de formació Aula-Format Olot i de l’associació amfitriona, els Amics del Tren Olot-Girona.

Servei militar a Olot, l'any 1944

Aquest escrit és un fragment d'una carta enviada als seus pares, el 21 d'octubre de 1944, per un xicot que feia el servei militar a Girona i Olot. La carta original estava escrita en castellà i ha estat traduïda pel seu net, segons el qual "En aquelles dates encara es buscaven “maquis” per les muntanyes i les cartes que enviaven els soldats als seus amics i familiars, eren inspeccionades a fi i efecte de que no escriguessin en el llenguatge del dimoni, o sigui en català. Per això el meu pare va haver de escriure en castellà." La carta completa es pot llegir aquí.

(...) Desprès de dinar ens van fer formar per segona vegada amb tot el material a sobre. Dos sarrons plens, 205 cartutxos, una manta i el fusell, que de moment, clar, com els altres coses no pesava molt, tan sols molestava bastant; però quan feia mig hora que els portaves a sobre, les tires dels sarrons començaven a clavar-se en les espatlles i llavors si que et feien patir, però em sembla que m’estic allunyant del que volia explicar.

Van formar la companyia a les dues i mitja, més o menys i així vam estar fins a les quatre que ja va està preparat el batalló per sortir. A les quatre i mitja deixàvem Girona i tots creiem que seria per sempre.

Sortirem en el tren que es diu vulgarment “El d’Olot”, aquest tren té un refrany i es del de pressa que va, el refrany es el següent, “El tren d’Olot marxa com vol i torna com pot”. Ja pot imaginar-se un tren que els paisans li posen refranys, com serà si es militar.

Vàrem sortir de l’estació de Girona a les cinc menys quart i vam arribar a Olot a les deu i mitja. Fixis quasi sis hores per recorre 62 quilòmetres, sort que en aquesta línia, com que no tenen molts vagons de càrrega, ens van fer anar en un de viatgers. Vam arribar al quarter d’Olot a les onze sense sopar ni dormir. Per sort vam trobar els matalassos plens de palla, sinó, amb el fred que feia ens hauríem quedat gelats.

La matinada següent la vàrem dedicar a arreglar la companyia, en fi, para posar-la en estat de revista, i això va durar fins al l’hora de dinar. Després de que ens van repartir el pa, vàrem tenir que anar a menjar a un altre quarter, doncs el nostre no tenia cuina. Quina va ser la nostre sorpresa que a l’hora de repartir el menjar, mentre estàvem a la cua vam veure que cada cassó que donaven omplien el plat: i tots vàrem dir, “Això comença bé!”. La sorpresa encara va ser més gran quan ens van dir que podíem repetir. En fi, que vàrem quedar tan farts que no recordo haver-ho estat cap dia tan al quarter de Girona. Desprès de menjar van tocar silenci, després teòrica i per la tarda marxa.

Olot es un poble d’uns vint-i-sis mil habitants; però encara que Girona en tingui molts més, comparat amb Olot no val res. No sé com explicar-li, Olot es una capital en petit, té moltes botigues i no pensi que son velles, això no, tenen el mateix aspecte que algunes de Barcelona. Las noies son molt simpàtiques, doncs podies mantenir una conversa amb elles, i et contestaven com si fossis un paisà. Aquest detall ens va venir completament de nou, doncs estàvem acostumats a Girona que no els hi pots dir res, que si et descuides quasi et mosseguen.

L’altre cosa interessant es que a Olot venien pa de ració a 6 pessetes quilo, perdó, m’he equivocat, el pa blanc a 6 i el de ració a 4 pessetes, que els hi sembla? I a qualsevol botiga d’alimentació venien les mongetes cuites a 4 el quilo. Com poden veure el ram de la manduca estava força bé, doncs a la companyia som tres que sempre anem junts, i entre tots compràvem i quilo de mongetes i un quilo de pa de ració, que ens costava a 4 pessetes, anàvem a la tasca i demanàvem 1 litre de vi, que també era més bo que el de Girona, i així amb pocs diners fèiem un berenar que fins hi tot els àngels ens envejaven. No cregui que costava molt, doncs el pa 4 ptes. El vi 2,50 ptes. I les mongetes també 4 ptes. Per tant tot junt sumava 10,50 ptes. I repartit entre tres ens costava 3,50 ptes. per cap i ens quedàvem molt bé. Clar que això no es pot fer tots els dies, però tres o quatre vegades per setmana ja ho crec que sí. Imaginis el que hem trobat a falta tornar a Girona estan tan bé; però torno al meu relat. (...)

En Carles de cal Campaner

Fragment de l’entrevista feta per Laia Martí i publicada a la revista Puigsacalm número 105 d’abril-juny de 2010, a Carles Albatana i Guitart, en Carles de cal Campaner, de Sant Esteve d’en Bas:

(...)

I quan va tornar de la mili, a què es va dedicar?

Feia jornals, anava a buscar llenya... i després, l’any 1951, vaig a anar a treballar a la via. Havíem d’anivellar la via, si hi havia clots l’aixecàvem amb una pinça, posàvem bé les travesses... Jo era de la brigada de les Preses i treballàvem a la via del tren des de can Perequel fins a l’estació d’Olot. Hi anàvem amb bicicleta. I a en Bas, només hi treballàvem alguna vegada, a fer suplències. També vaig fer de guardavies una temporada.

Segur que treballant a la via té unes quantes anècdotes per explicar...

Recordo que en Pere de can Barral feia de guardavies i al revolt de can Gil, un dia que havia plogut molt, hi va haver una esllavissada i el tren no va poder passar durant tot el dia. També recordo, i això, a més, té a veure amb els campaners, que quan a les Preses trencàvem el son havent dinat, hi havia un campaner que sempre tocava a aquella hora i ens espatllava la migdiada. De fet, ja ho deia en Miquel de can Tianova: “Hombre loco, buen campanero.” I també recordo que en Miquel de can Tianova deia que no hi havia cap campaner ric.

I havien de treballar els diumenges i tot, a la via?

Treballàvem un de cada dos diumenges. I llavors no podíem anar a missa. Però no venien mai a buscar-nos. En canvi, recordo que mossèn Joaquim anava als camps a fer plegar la gent per anar a missa.

(...)

Com hi anaven a tots aquests pobles?

Hi anàvem amb tren. Com que treballàvem a la via teníem el tren de franc.

(...)

Estacions de tren: tot va quedar a mig fer - Carles Gorini

Desviem-nos ara per anar a unes altres estacions que fa anys que van deixar de veure passar els trens. Son les dels trens petits de Girona, les del Feliuet, les del tren d’Olot, del Palamós-Flaçà, en què hi ha ben poques dosis d’enginyeria i, en canvi, unes bones racions d’arquitectura. Aquests edificis que van tenir una existència diferent a la de les seves germanes de via ampla, la qual cosa els va acabar salvant la vida. Però el redemptor no ha estat el tren: les ha salvat el paisatge o, més aviat, un entorn que les ha fossilitzat per convertir-les en contenidors estètics que esperen tan contents el dia de la seva interpretació, mentre miren com passen els ciclistes per la via verda. És per això que no s’entén la maniobra de l’ajuntament de Bescanó, que ha decidit desfer-se de l’edifici de viatgers que un dia va ser del tren d’Olot. Potser hi ha algú que no ha sabut veure els avantatges de relacionar la seva estació amb les altres que, línia amunt, es van fonent amb la idíl·lica Suïssa catalana.

(Fragment de l'escrit ‘Estacions de tren: tot va quedar a mig fer’ publicat per Carles Gorini, el 6 de juliol de 2010, al bloc Revista de Ferrocarrils).

Records de l’aiguat de 1940

Fragments de l’article “1940-2010: setanta anys de l’aiguat” que ha publicat la revista Puigsacalm número 108, de gener-març de 2011, en motiu dels 70 anys de l’aiguat que en Bas, Olot i rodalies van patir el 18 d’octubre de 1940:

(...)

A en Bas, al carrer de Sant Ignasi, van baixar part de la paret del Prat i de ca la Fustera. «Un tren va quedar passetjat al Picanyol perquè la via va quedar enterrada d’esllavissades», recorda en Pep de can Coll.

(...)

En Pep de can Coll explica que «aquí a en Bas, la via del tren estava tota plena d’esllavissades i pedres grosses. Molta gent aprofitava per carregar les pedres més grosses, trinxar-les i utilitzar-les per refer les parets i tapar els desperfectes de l’aigua. També es va haver d’arreglar el tram de la via que l’aiguat havia fet malbé.

(...)

Una de les moltes pedres que va transportar l’aigua va ser la que ara es troba a la font del parc de l’estació d’en Bas.

(...)

A l'estació de Vilanna. O de Bonmatí. - Carles Gorini

En un revolt, penjada sobre el riu, hi ha l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. En front hi té un grup de cases adossades a una muntanya que ho empeny tot contra el Ter. Hi ha el pont, que donava sentit a la parada. Fa poc que han eixamplat la carretera, que abans en deien de La Vergonya, que serveix per anar de Girona a Olot. O a l’inrevés. Tot plegat conforma un paisatge peculiar, com un aparador del temps que ha passat. Com les cadires i les taules del bar Oasi, que hi ha al davant de l’estació abandonada i en què un rètol adverteix que és en traspàs. Les cadires i les taules, però, semblen disposades a no moure’s d’allà on són, com els tres homes que s’hi asseuen i juguen a cartes com si no els passessin centenars de cotxes ben a tocar, com si el paratge conservés la tranquil·litat de cinquanta anys enrere i el tren estigués a punt d’aparèixer del revolt, esbufegant, camí d’Anglès.

És una tarda de setembre i fa calor. El vent mou els pollacres i les fulles fan fressa. L’edifici de l’estació és senzill, estret, estirat com els arbres del voltant. No s’assembla a cap dels que hi ha a la línia. Hi té un aire, sí, però és diferent, humil. Més humil encara que tots els altres. El capital del tren d’Olot no donava per a més. Malgrat tot aguanta, és aquí. S’aferra a la muntanya que l’empeny, a la carretera que s’eixampla i desdibuixa l’espai pel qual havia passat el tren. Pregunto als de l’Oasi per l’estació. La pregunta els sorprèn. És com si per a ells no existís: “l’estació, diu? Miri-se-la bé, que em penso que la volen fotre a terra”, diu el més vell. Tornen a les cartes com si res no hi fos: ni els cotxes, ni l’estació, ni jo mateix. Insisteixo, els pregunto pel tren, si tot plegat ha canviat molt. “Sí, la carretera ara està molt bé. El tren… del tren no recordo gairebé res. No sé, que era vell. Aquí tot era vell aleshores.”

El que m’ha dit l’home del bar sembla que és veritat. EL POUM de Bescanó preveu enderrocar l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. N’hi ha que s’hi oposen, que no veuen motius per desfer-se de cap dels detalls d’aquest paratge. També parlo amb ells: “no defallim, hem fet un recurs!”, m’expliquen. Amb tot, no sé si els seus planys s’aixequen per damunt de la fressa que fan els pollancres quan els mou el vent. No sé si se’ls escolta algú. De tornada a casa m’he aturat a Tordera, una estació condemnada per Adif. La van construir el 1859 i va ser, per tres anys, el final de la línia de la costa. Els treballs d’enderroc han començat. Aquí també hi ha arbres plens de fulles que fan fressa. Hi bufa una mica de vent.

(Escrit de Carles Gorini publicat el 7 de setembre de 2010 al blog Revista de Ferrocarrils)