divendres, 17 d’abril de 2015

La nit que el metro és la màquina del temps

El primer comboi de Barcelona, del 1924, torna a circular una nit a l’any per a deliri dels nostàlgics

Per què encara no és possible viatjar al passat? Mentre es resol aquesta enutjosa contrarietat, de tant en tant hi ha circumstàncies que a manera de succedani ens permeten somiar-hi. Un cop a l’any Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) organitza un viatge nocturn amb el primer metro que va existir a la ciutat, el de l’any 1924, del qual es va commemorar l’any passat el norantè aniversari. El trajecte serà per la línia 2 entre les estacions de Sagrada Família i Sant Antoni. Es tracta de tres cotxes -m’expliquen que quan transporten persones són cotxes i no pas vagons- de la sèrie 300R de la marca Euskalduna de Bilbao, fabricats entre el 1921 i el 1923 amb motors de la General Electric i bugies de la J.C. Brill. Les bugies són els mecanismes inferiors del cotxe, on hi ha els eixos, els cilindres de fre, la suspensió, els motors i el pivot central que permet fer els revolts. Tanta exhaustivitat en les explicacions la dec al Xavier Maraña, un autèntic erudit dels trens. Tant, que fins i tot se’ls fabrica ell mateix a escala 1/87 amb les mesures dels models reals.

Veig també un grup de quatre amics amb vestits d’època. Són els Modernistes de Badalona, uns fanàtics d’aquells temps i de la recuperació del passat a partir de fotos i documents històrics. No és fàcil -m’expliquen- recrear la vestimenta del 1924, ja que era el moment del Modernisme tardà i ja en ple període d’entreguerres. Es van treure les cotilles i les faldilles es van escurçar. És just l’esclat fulgurant de Coco Chanel.

A les 00.18 passa l’últim metro i fa el característic toc de botzina que avisa que és el punt final del dia. És el moment dels vigilants que passen revista a totes les estacions per comprovar que no hi ha cap afectació fora del normal i que ningú s’ha quedat tancat. Aquests dies s’han extremat les precaucions a causa de la desagradable alerta contra el jihadisme. Poca estona després arriba el metro antic. L’interior conserva els seients ben entapissats i totes les peces originals: els botons d’obrir i tancar les portes, el timbre d’emergència i els agafadors. És un miracle que s’hagin conservat fins avui. Són tres peces supervivents de les primeres vint que es van posar en marxa el 1924. En contra del que es pugui pensar, aquest model va tenir molta vida: va estar en circulació fins al 24 de desembre del 1987. El Xavier m’explica que al llarg dels anys va experimentar canvis en el color dels seients, el material del sostre i la il·luminació, que a principis dels setanta va passar de tenir unes làmpares amb forma de tulipa model Belle Époque a uns funcionals fluorescents.

El viatge dura uns deu minuts. Passatgers emocionats i la sensació de ser dins d’un tros d’història. És emocionant estar davant de tot i veure per la petita finestra com avancem pels túnels il·luminats i travessem les estacions desertes de la línia 2. Anem a uns 25 quilòmetres per hora. El maquinista manipula la vella palanca de conducció i a un li ve de gust pensar que al costat hi té un botó secret i que quan arribem a Sant Antoni noranta anys s’hauran volatilitzat en una màgica pirueta.

(Article de Toni Vall, publicat el 17 d’abril de 2015 al diari Ara. La fotografia és la mateixa que acompanya l’article original.)

Cap comentari:

Publica un comentari